Cultur Plaza

VALÈNCIA. Ningú no ha vist mai Elena Ferrante. No té compte de facebook ni de twitter. No existix una mala foto seua. Ni tan sols se sap cert que siga una dona. No concedix entrevistes; les poquíssimes declaracions que ha realitzat, han sigut per escrit. Si algú coneix la seua identitat, hauria de ser anomenat BBF (Best Friend Forever, en terminologiaparishiltoniana) de l’any. Només els seus editors saben qui és. I mai no ho diran.

Perquè matarien, sinó, la gallina dels llibres d’or. Una gran lloca italiana que en els últims anys ha post, entre d’altres, la saga napolitana Dos amigas.Una lectura perillosíssima, de les que només es poden abandonar quan el rellotge marca una hora d’un sol dígit. D’eixes per les quals no t’importa caminar el tros que hi ha entre la teua parada de bus, que et saltes per no alçar el cap del llibre, i el lloc on finalment acabes baixant. En poques paraules, una pira de sacrifici de la teua vida social.

Una addicció de més de mil pàgines que patix mig món, i que no ve generada pels típics artificis d’altres drogues literàries barates, sinó per un xut al cor més directe que la injecció d’adrenalina a Uma Thurman en Pulp Fiction. Les practicants: Lila i  Lenú i les seues misèries. Dos xiques napolitanes que no podran traure de la seua vida ni amb salfumant.

Però no només de personatges inoblidables viu el lector. Morbo som, i morbo busquem. I el fet de no saber qui ha sigut el/la/els/les demiürgs de la que molts consideren la gran saga feminista del segle XXI ens en produïx a cabassades. I això és així.

Amb l’esperança de ser les titelles d’una estratègia de màrqueting, molts confiaven que el misteri es desvetllaria amb la publicació de l’última i esperadíssima entrega de la tetralogia. Però amb La niña perdida ja al carrer, haurien de començar a assumir que, potser, Elena Ferrante no és com Robert Galbreith. Eixe pseudònim que J. K Rowling va fer servir per a llançar la seua primera novel·la adulta, La vacant imprevista, i a qui va fer eixir de l’armari amb la rapidesa de la granera voladora del seu lucratiu Harry Potter (150 km/h en 10 segons). Rowling encara està negant que tot fóra un pla publicitari per a vendre més llibres, i explica haver-ho fet només per a sentir de nou els inicis d’un escriptor novell que treballa sense bombo ni expectatives (sic). Li va faltar tractar de convéncer-nos que el Pare Noel existix.

Per a tornar a creure en ell, en Sant Judes Tadeu i en el patró de les exclusives impossibles (en cas d’existir), té Paolo di Stefano. Este periodista d’Il Corriere della Sera va ser l’afortunat destinatari d’una treva en el blindatge biogràfic de Ferrante que tenia forma d’e-mail. En eixe correu de quatre fulles l’autora explicava els motius de la seua invisibilitat: “No me’n penedisc del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu a través de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, el to de la seua escriptura, no és ni més ni menys que una bona manera de llegir”.